«La política estava segrestada pels partits i el 15-M ens l’ha retornada». Crònica de la darrera sessió del cicle

Dimarts 6 de novembre vam tenir l’última sessió del Cicle, amb la projecció del documental “El després de la crisi”, en el qual diferents pensadors independents internacionals, coordinats pel sociòleg Manuel Castells, parlen i discuteixen sobre com serà el futur, sobre quin món tindrem després de la crisi i on es planteja la crisi no només des de la perspectiva econòmica, sinó també, de la cultural i la social. I sobre aquest FUTUR és molt il·lustradora la frase de Castells que clou la pel·lícula: “El després de la crisi no és només la devastació social, no és només la crisi política, no és només l’enfonsament de Grècia. El després de la crisi també és una reconnexió de la societat i el sistema polític”.

Després, ens va acompanyar Esther Vivas, activista, investigadora en moviments social i en polítiques agrícoles i alimentàries. Llicenciada en periodisme i en sociologia. Membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la Universitat Pompeu Fabra i autora, entre d’altres, de “Planeta Indignado”.

En la seva intervenció, Vivas va constatar el punt d’inflexió polític que ha marcat el moviment del 15-M, perquè, diu “ens ha retornat la confiança en nosaltres mateixos, ens ho obert el re-interès per la política que estava segrestada pels partits”.

Durant la seva intervenció i en el debat posterior, va haver-hi constants referències a l’articulació de l’actual sistema de participació electoral i els moviments socials com el dels “indignats” o el “Rodea el Congreso”. Sobre aquest tema, Vivas va destacar que “Unes eleccions no són neutrals. Vénen determinades pels diners que deixa la banca als partits i això dificulta que hi siguin crítics i que tinguin llibertat de moviments”. I va afegir que, malgrat això, sí que hi ha un reflex del moviment ciutadà a les urnes, “els partits majoritaris s’estan enfonsant i creixen els partits minoritaris”, i va posar l’exemple de les últimes eleccions a Galícia i al País Basc.

En el debat també es va parlar de l’eficàcia de les mobilitzacions civils per canviar la realitat, i es va deixar palès que sovint el que és il·legal es converteix en legítim i el que és legal, en il·legítim: “Amb 3-4 milions de pisos buits i 530 desnonaments diaris, l’okupació és il·legal, però no immoral”, va afegir, i va fer al·lusió a la dació en pagament, com a exemple que demostra que la pressió popular pot aconseguir canviar les polítiques socialment injustes. Cal tenir “lenta impaciència” (com senyala Daniel Bensaïd), confiar en la força de la unió cívica, perquè són canvis lents, però que arriben.

És molt important, segons Vivas, canviar el discurs i la jerarquització política, amb nous lideratges horitzontals i amb propostes i alternatives trencadores amb l’hegemonia dominant. Cal fer pedagogia. I va afegir: “Hem perdut la por a ocupar les places, però seguim tenint por a defensar els drets i la dignitat en el lloc de treball” i va aprofitar per fer una crida a la vaga general per frenar el retall a l’estat del benestar.

Publicat dins de Tercer cicle | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

«Demanem i aboquem a l’escola tot allò que no som capaços de resoldre en la nostra societat». Crònica de la segona sessió del cicle

El passat dimarts 30 d’octubre va tenir lloc la segona sessió del cicle amb l’objectiu de debatre com l’educació ha de contribuir a la sortida d’aquesta crisi tenint com a horitzó el bé comú. Més de 80 persones vam visionar «La educación prohibida» juntament amb Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill.

«La educación prohibida» és un documental llarg i complet que fa una forta crítica a l’educació, a la falta de llibertat i al corrent conductivista de l’escola actual. Ens explica quina és la base de corrents educatius alternatius: Waldorf, escola activa, Freire, Montessori… i el que aquests aporten.

Ismael Palacín va començar la seva aportació amb un apunt crític al documental. Segons ell, aquest és molt interessant però és poc comprensiu amb la historia de l’educació al nostre país. Caldria fer memòria agraïda del que ha aportat l’educació del segle XX: grans quotes d’universalitat aconseguides, els nivells més baixos d’analfabetisme de la historia, accés de classes socials desfavorides a millores de nivell social, etc.

Segons Palacín és fàcil ser crític amb l’escola, demanem i aboquem a l’escola tot allò que no som capaços de resoldre en la nostra societat. Però l’educació no és només patrimoni de l’escola (a la que evidentment queden molts àmbits de millora). Cal veure també què ha fet malament la família (moltes vegades exigint més a l’escola que a elles mateixes en matèria educativa), la societat (quins són els espais socials reservats a transmetre valors, convivència, civisme?) i la política (canvis legislatius constants en matèria d’educació pel control de currículums).

A favor de l’escola Palacín comenta que aquesta ja està implementant molts conceptes que fa poc no teníem com l’aprenentatge col·laboratiu. Una societat en xarxa com l’actual ho demana. Respecte a la qüestió dels exàmens o de l’avaluació estandarditzada creu que són bons si, com sempre, no confonem mitjans amb fins.

Mercè Darnell, de Càritas Barcelona, present entre el públic reclamava que si volem una societat diferent caldrà educar diferent. Tenint en compte que caldrà primer veure com podem reduir pobresa abans de millorar l’escola. Comparem sempre la nostra educació amb la Finlandesa, però si alguna cosa ens en diferencia abans que l’educació són les baixes quotes de pobresa de la seva societat.

A propòsit d’això el públic es demanava: com podem fer que l’escola no sigui reproductora de desigualtats socials? Palacín confirmà que el més gran predictor del fracàs educatiu és l’origen socioeconòmic de la família. La qual cosa fa evident el llarg camí a recórrer. Cal dir però que el 46% de catalans ha pujat de classe social en els darrers 50 anys, i això en part ha estat gràcies a l’educació. Hi ha tres factors que fan actualment que l’educació no pugui ser l’ascensor social que hauria de ser: una política de beques educatives insuficient, una alta segregació escolar i falta de politiques familiars.

(Podeu llegir també un comentari del documental realitzat per Sonia Herrera a “La educación prohibida” o la creación de nuevos paradigmas educativos)

Publicat dins de Tercer cicle | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Societat pel bé comú – Tercera i última sessió del cicle

Si hi ha una paraula que podem dir que descriu bé l’estil de vida de les societats desenvolupades aquesta és individualisme.  Aquesta actitud impregna tots els àmbits de la nostra vida: consum, oci, comunicacions, relacions,… Té una lectura positiva en la mesura en que l’individu ha estat capaç d’assolir la seva pròpia sobirania, la seva majoria d’edat,  ser autònom i desenvolupar-se lliurement com a persona. Però també negativa en el moment en que aquest es veu absorbit en una dinàmica autocentrada, ha anat perdent el concepte de germà i l’escalf de la comunitat (familiar, veïnal, …). I això no només és perjudicial per a ell sinó també per tot el seu entorn.

La situació de crisi actual i les mobilitzacions globals que se n’han derivat han obert un nou horitzó en la construcció d’una societat més comunitària. També l’aparició de noves eines de comunicació més democràtiques com Internet han permès, com il·lustrava Joan Subirats en el seu darrer llibre, la posibilitat de plantejar-nos una nova política: “està sorgint un espai de col·laboració i d’acció que busca modificar la situació actual, anant més enllà del dilema mercat – Estat. Els béns comuns, les lògiques cooperatives, la capacitat de compartir són expressions tradicionals alternatives al mercat, que han pres nova significació. Es proposa connectar els béns comuns digitals, ambientals i econòmics amb la renovació política i democràtica urgent i necessària.”

Tot plegat ens porta a plantejar-nos: com podem construir una societat més comunitària? Quins passos són necessaris? Cal una nova societat que ens dugui al compartir, al decidir conjuntament, a l’optar per l’altre, que posi al més feble al centre.

El proper dimarts 06 de novembre a les 20h veurem:

El després de la crisi

Diferents pensadors internacionals, coordinats pel sociòleg Manuel Castells, parlen i discuteixen sobre com serà el futur, sobre quin món tindrem després de la crisi. Aquest document és un resum de les seves interessants i polèmiques idees.

Debat posterior amb: Esther Vivas, activista i experta en moviments socials.

Publicat dins de Tercer cicle | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Èxit de públic i participació a la segona sessió del cicle

Tot i la pluja, 87 persones es van congregar ahir al Cinema Maldà per veure «La educación prohibida» i conversar posteriorment amb Ismael Palacín de la Fundació Jaume Bofill. En breu penjarem una crònica del que es va dir, de moment us deixem amb algunes fotografies.

Recordeu que «La educación prohibida» és un projecte creative commons que podeu veure a la xarxa. Aquells que vulgueu veure el documental ho podeu fer aquí.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Publicat dins de Tercer cicle | Deixa un comentari

«Cal construir una societat basada en la cooperació i no en la competència». Crònica de la primera sessió del cicle

Joan Melé, subdirector de Triodos Bank, va ser el convidat a la primera sessió del cicle de cinema per parlar de com l’economia pot contribuir al bé comú. El visionat del documental «Capital Humà» va permetre corroborar l’existència, a casa nostra, de projectes amb caràcter social, cultural i ambiental sostenibles, de solvència econòmica i coherència amb uns principis que fan viables un nou model d’economia possible. Joan Melé va centrar la seva xerrada en la dimensió ètica dels diners i en el paper de la banca en el moment actual de crisi econòmica però també de valors.

Primer de tot ens recordava que no podem basar la nostra vida en l’economia. Hem creat una societat que gira al voltant dels diners. La primera clau de volta per a canviar aquest paradigma és l’educació. Per això ell diu que no hem de demanar als joves que s’adaptin a una societat malalta! Demanem-los que siguin transgressors, que intentin canviar les coses.

La competència en banca comercial, iniciada als anys vuitanta, va crear una escalada d’ofertes al client inigualable que va derivar en una generació preocupada únicament pels interessos que podien generar els seus estalvis. Durant molts anys no ens ha importat en què invertia o deixava d’invertir el banc els nostres diners amb tal que donessin exactament l’interès que demanàvem. Segons Melé, qui té diners té dos maldecaps: primer la por a no perdre’ls (que acaba generant una espiral d’enveja, recels, etc.) i segon com invertir-los per a poder tenir-ne encara més! Queda clar que els diners, més que posseir-los, ens posseeixen ells a nosaltres.

Cal que comencem a construir (i molts ja ho estem fent) un canvi social que vindrà única i exclusivament de la societat civil. Ningú fora de nosaltres podrà arreglar això. Qui digui que el mercat es regula sol s’equivoca. Cal basar aquesta nova societat , no en la competència (regla d’or en els mercats) sinó en la cooperació. És el moment de la unió: l’ajuda mútua ens fa més grans i més forts, ens multiplica.

Pel que fa a la situació actual dels bancs i caixes a España Melé fa una petició a que es posin límits a casos d’abús flagrants com el de les preferents. Segons ell els bancs continuen venent actius encoberts per la lletra petita amb voluntat d’abús i d’especulació. Cal continuar atents. Responent a preguntes del públic, confirma la relació directa entre els casos d’impunitat en temes de corrupció bancària i el finançament de partits polítics per part dels bancs.

Per últim davant el problema actual de manca d’ajudes, subvencions i crèdits als projectes socials i d’ONG, Melé va reiterar que si són solvents, la banca ètica els ajudarà, però que l’època d’ajudes a fons perdut s’ha acabat. Segons Melé però, los ONG no aconseguiran canviar el món si no canvia el model econòmic. Cal apostar, per un decreixement en consum de béns materials i per un augment del consum cultural, educatiu i de serveis socials.

Ens recordava que els éssers humans som duals, som capaços de donar la vida pels altres però també de tenir els sentiments més mesquins. Cal doncs apel·lar a la consciència, és l’única manera en que la persona donarà el millor d’ella mateixa.

Publicat dins de Tercer cicle | Deixa un comentari